Com un futbolista més. Així és com em vaig sentir i em van fer sentir els jugadors del Girona en les celebracions de l'ascens del club a l'elit del futbol espanyol per primera vegada en els seus 86 anys de vida. Protagonista indirecte com em va tocar ser per la meva feina habitual com a speaker de Montilivi, vaig poder viure la festa des de dins, en aquest cas, com a mestre de cerimònies d'uns dies inoblidables, uns dies d'eufòria desfermada com mai havia viscut fins ara. Com qui es treu una llosa de sobre que havia anat guanyant pes les últimes temporades després de rebre tres patacades gairebé de forma consecutiva. De fet, va ser escoltar el xiulet final de l'àrbitre del no-partit contra el Saragossa i veure un club, una afició i una ciutat totalment bolcada en celebrar una fita que feia molt temps que esperaven.
Segurament per això, l'ascens va aconseguir treure de casa tanta gent i va omplir els carrers de la ciutat de samarretes, bufandes i banderes del Girona, fet bastant inusual en un territori que històricament havia tingut més aviat el bàsquet com a esport de referència. Tan va ser així que la fal·lera per aconseguir qualsevol producte de marxandatge de l'equip durant aquelles dates va resultar, per molts, una missió gairebé impossible, senyal inequívoc de la volada que darrerament estava agafant el club.
La festa, engegada sobre la mateixa gespa de l'Estadi i rematada l'endemà amb la visita institucional a la Plaça del Vi i els posteriors concerts a La Copa, a la Devesa, va ser un èxit total de participació i es va viure amb tanta passió com naturalitat, aspectes que la van fer encara més genuïna i allunyada de les celebracions tan protocol·làries i prefabricades que es porten avui dia.
El club ho va treballar tot amb una professionalitat inqüestionable i l'execució d'aquests preparatius va sortir a la perfecció. Fins i tot els elements externs i que un no pot controlar, com la meteorologia, es va alinear amb el Girona per no espatllar la celebració.
I tot això sense oblidar-nos de tots els socis i aficionats del Girona que, com no podia ser d'una altra manera, també van estar a l'alçada celebrant l'objectiu amb un civisme exemplar.
En definitiva i com resava la samarreta commemorativa que ja guardo com un tresor: som un equip, una afició i una ciutat de Primera. I em sembla que, durant aquells dies, ja ho vam començar a demostrar.
Albert Bassas.
Comentaris