L'any 2011 vaig entrar de ple en el món del Girona gràcies a TV3. Aquella temporada, els blanc-i-vermells van estar a punt de baixar a Segona Divisió B. Semblava que el Girona mai arribaria a ser un equip per lluitar per alguna cosa important. Qui ho havia de dir! Sis anys després, un 4 de juny, el Girona va tocar el cel de Primera.
A la tele ja portàvem setmanes fent un seguiment exhaustiu del conjunt gironí. De fet, en el primer terç d'aquesta temporada ja es veia que alguna cosa es cuinava a l'equip de Machín i que la consigna era assolir l'ascens per la via directa. I així va acabar sent en un diumenge de juny en què la pluja va tornar a fer acte de presència (i això que no era gaire bon presagi, perquè el dia del fatídic partit amb el Lugo també van caure quatre gotes).
Els minuts previs al partit van ser realment emocionants, amb l'arribada de l'equip enmig dels aficionats. Amb el fum de les bengales i amb la música –que posa la pell de gallina- de la banda sonora de Piratas del Caribe. La cançó de les mitges parts a Montilivi. L'equip enfilava l'estadi i tot estava a punt per celebrar un ascens històric. Tothom (jugadors, cos tècnic, socis, ciutadans i ciutadanes de Girona) sabia que el diumenge 4 de juny no seria un dia qualsevol.
Malgrat tot, com que els aficionats del Girona n'han viscut de tots els colors, alguns advertien amb cert temor: -"Que no passi el mateix que el dia del Lugo...". Però l'escenari perquè pugés el Girona mai havia estat tan favorable. Sent sincers, ni el dia del Lugo. Només van caldre cinc minuts de partit, en què tot feia pensar que els dos equips havien signat un pacte tàcit de no agressió, perquè els aficionats més cagadubtes deixessin de ser-ho i comencessin a pensar com celebrarien l'ascens
Xiulet final. El Girona era equip de Primera Divisió per primer cop en els seus 87 anys d'història. Invasió de camp. Aquí és on em vaig sentir part d'aquella munió d'aficionats que saltaven al terreny de joc buscant els seus herois. Ells per felicitar-los i abraçar-los. En el meu cas, micròfon en mà, per caçar les primeres reaccions d'una fita històrica. El repte era complicat. Engolida per la massa, ni el càmera ni el tècnic de so podíem fer res. Només deixar-nos emportar per la marea i esperar que calmés per trobar algun protagonista. I després d'uns minuts –que van fer-se eterns- Borja García apareixia. Immersa en l'eufòria del moment vaig viure en primera persona l'emoció d'un jugador que havia aconseguit una de les fites més importants que es poden assolir com a futbolista: un ascens. La fita era seva, però també portava la rúbrica d'uns aficionats que havien fet seva la gespa de Montilivi en un esclat d'alegria impossible de contenir en veure el Girona a Primera per primer cop a la història.
Sí, el Girona és de Primera!
Cristina Busquets.
Comentaris